Imma Femenía reitera al periodista en un interviu «Jo sóc pintora«. No vol deixar de ser-ho, no vol deixar la qüestió en l’aire i s’estén encara més sobre l’assumpte, insisteix: «Sóc pintora i la meua obra fins el 2008 eren aiguades, treballava amb el pinzell, però a partir d’aquell moment vaig voler fer un pas més, volia innovar una mica. . . Però jo bàsicament sóc pintora. He evolucionat de manera que ara la meua pintura és digital«. I insisteix, «vull ser pintora, a pesar de les aparences«.
De Pego (1985) Imma Femenía té la fortuna i el bagatge d’haver trobat i produït ben prompte algunes peces emblemàtiques, una trajectòria creativa a hores d’ara sostinguda i ferma. I aquesta progressió es va generar des del moment que s’acostà als mitjans renovadors que proporciona la tecnologia i la industria. Certament la direcció artística de Bombas Gens també està fent, sembla, un bon seguiment i recolzament de l’artista valenciana.
Fa uns anys en «70 evidences» va explorar la transformació del color, en concret el negre digital, quan passa a paper: setanta impressions en setanta impressores diferents. La conclusió, el resultat, és contundent, clar i evident: el mitjà de reproducció resulta ser el protagonista de l’obra, determina inexorablement el resultat final.
Actualment tot i que ja ha clausurat la mostra «Infraleves» a Bombas Gens podem gaudir d’algunes de les seues obres que són propietat del Centre (que, per cert, té la virtut encomiable de comprar col·leccions als autors, sèries, i no obres puntuals, soltes). En concret, en el cas de Femenía cinc magnífiques peces que integraven la darrera mostra d’Infraleves.
L’ajustat títol d’aquella mostra, que podeu veure i valorar als enllaços adjuntats, expressa molt bé les expectatives i el treball pel que es decanta Femenía. Per què «Infraleves«? La parauleta fa referència a una idea, un suggeriment del factòtum del conceptual Marcel Duchamp: en paraules de Duchamp «Lo posible es un infraleve» (inframince tradueix literalment per «una cosa molt picada, prima o lleu»). «La posibilidad de que varios tubos de colores lleguen a ser un Van Gogh es la explicación concreta de lo posible como ‘infraleve‘. Al implicar lo posible, al llegar a ser, el paso de lo uno a lo otro tiene lugar en lo ‘infraleve‘» (Marcel Duchamp, Nota, Madrid, Tecnos, 1989).
Sembla que finalitzats els estudis de BBAA Imma Femenía va bolcar-se en una investigació de doctorat al voltant de les varietats cromàtiques del color en la reprografia i les noves tecnologies. Aquests estudis són els que van transformar la seua pràctica pictòrica fins al punt de canviar les taques i aiguades dels llenços pels nyics-nyics dels escànners, la intuïció del color pels ajustats pantone de les fotocopiadores. Entenem ara l’èmfasi i nostàlgia que posa quan diu «sóc pintora».
I no li falta raó.Aquestes obres tenen quelcom de pictòriques, crec que encara romanen en algun punt en aquell món de la pintura, del color, de les ruptures bidimensionals, d’uns efectes i degradacions que són totalment pictòrics, lleus, ínfimes, però pertanyents al món pictòric. Però atenció, Femenía ja està definitivament en el món de la fotònica, li ha donat la volta a la vella pintura, el mitjà de producció pel de la reproducció, la tela per l’alumini i els plàstics, el pinzell pel làser, els pigments pels tòners de tinta, tot nous mitjans tecnològics que li interessen i en els quals indaga. Aquest és un fet important per a la pintura, perquè el significat o la realitat d’ella és ara, directa o indirectament, tenir vigent com a model i recurs (per a pintar) a la indústria i la tecnologia.
Potser la interpretació que va apuntar en el seu dia Giulio Carlo Argan1(972) està molt superada o desfasada (l’art està en crisi des de la substitució de l’artesanat pel sistema industrial i il·lustrat del capitalisme). Com de segur també ho estarà parlar de les inevitables pautes i petjades que deixa en qualsevol art, i per descomptat en la pintura, la ideologia. Temes bastant esvarosos i difícils d’expressar o plantar-los cara, perquè sovint van ocults en les noves claus artístiques. Sempre serà complexe esbrinar en quin punt estem, Bombas Gens, Imma Femenia i tots plegats, si pensem i creguem indefectiblement que la finalitat artística actual és social (en un altre moment era més bé religiosa). Em sembla interessant recuperar i atendre algunes veus teòriques com la d’Argan (sens dubte en un altre context) sobre les relacions artístiques i el sistema econòmic, entre Art i Societat.
https://www.facebook.com/watch/?v=287129429002537
