RETÍCULES
Les retícules aplicades a l’art modern van fer la seua aparició a principis del XX i representen un tipus d’estructura o de divisió de l’espai del quadre que ha sigut bandera de les arts visuals. En l’art modern les retícules van emergir en la pintura cubista i anunciaven un nou rumb per a l’art. Segons Rossalind E. Krauss (1978. “La originalitad de la Vanguardia i otros mitos modernps”) les retícules impliquen una “clara voluntat expressiva de silenci en l’art, una hostilitat respecte de la literatura, davant qualsevol narració, al discurs”.
En l’article de R. Krauss també es sosté una tesi prospectiva interessant. Krauss diu que “La retícula s’ha generalitzat en l’art modern d’una manera incontestable. Però, per una altra banda, en la pràctica (en el camp d’investigació que és l’art modern) la retícula no deixa d’ésser un medi un tant hermètic, doncs es mostra com impermeable, improductiva o poc fèrtil. Açò mateix podem observar-ho en el poc recorregut individual que tingué la pintura de Mondrian”.
Una altra peculiaritat important de les concepcions reticulars modernes potser és que aporta una senyal característica del món i la sensibilitat contemporània: com és posar límits, fragmentar, ordenar el caos. Els cànons actuals que viu l’art de la pintura, per tant, han modificat tots els principis anteriors d’espai i temps que transportava des del renaixement.
Trobem, com a conseqüència de les aplicacions reticulars en la pintura:
1. Un nou sentit espacial que comporta ordre i autonomia. És a dir, les pintures es fan antimimètiques i antireals. L’espai, segons els cànons del segle XX, està disposat i orientat d’esquenes a la naturalesa, dirigit per una flamant estètica teòrica subversora, més que per la mirada vella de la mimètica.
2. En segon lloc trobem també una dimensió temporal distinta, fracturada, al trencar-se la cadena artística del renaixement. Penetràrem en un territori desconegut des del moment que aparegueren les retícules del cubisme, d’Stjil, Mondrian i Malevich.
Però si fem un poc d’història i anem als segles XV I XVI reconeixerem com en els tractats de perspectiva antics tenim un antecedent evident de l’ús de la retícula (Uccello, Leonardo, Durero). Però en realitat es tractava solament d’un medi, una armadura de línees organitzadora que pretenia obtenir una ciència del real. La retícula contemporània va més enllà, no és un medi, el que vol és allunar-se de la realitat òptica. Roman així mig «oculta» fins que va aparèixer en l’art simbolista del XIX sota la forma d’alguna finestra, quan els seus llistons geomètrics s’interposen enmig de la profunditat de la mirada òptica. Estem alsehores en el romanticisme de Caspar David Friedrich. Els cristalls de la finestra poden ser opacs o transparents, a voluntat, i permetran el pas de la llum, o la reflectiran.
El resultat és que la retícula moderna de manera contrària a la perspectiva clàssica (com era un paisatge, un edifici, una habitació, una figura, etc) s’ha significat com una innovació de la vella perspectiva, de la mirada, que ara no s’oculta i està present permanentment en la superfície del quadre: l’estètica i el pla físic de l’obra es col·loquen en un mateix nivell, són confluents.
