- DORE ASHTON. Una fábula del arte moderno. Fondo de Cultura Turner, 1991. Encertat títol per a referir la paràbola moderna de l’art. Assaig sintètic a manera d´assaig, aquesta magnífica crítica americana s’acosta a quatre grans focus creadors del XX (Cézanne, Rilke, Picasso i Schoemberg) sense revestir-los d´aquella lluita dramàtica que representa la bogeria de Frenhofer.
- HONORÉ BALZAC (1832). L’obra mestra inconeguda, ed Mall, 1986. Un «insignificant» llibret de Balzac publicat l´any 1832, en plena discussió estètica entre romàntics i neoclàssics, que tindrà sempre plena validesa perquè prefigura a manera de paràbola el «desequilibri estètic» que pateix un pintor, frenhofeer.
- ANTONI PEDROLA. Materials, procedimients i tècniques pictóriques. Ariel Patrimonio Histórico. 1998. Manual. Té l’avantatge de ser sintètic i breu, solament 220 pàgs. Editat en català i traduït al castellà amb nombroses reedicions. Molt popular entre els estudiants de Barcelona. No debades “el PEDROLA”, com es coneix el llibre, és el resultat de la pràctica i docència D’Antoni Pedrola a la Facultat de BBAA de Barcelona.
- RALPH MAYER. Técnicas de la Pintura. Molt més extens. Passa de les 500 pàgs.
- JOSÉ VERGARA. Conservación y restauración de material cultural en archivos y bibliotecas. Biblioteca Valenciana, 2002. Manual sistemàtic i ampli sobre un bon repertori de qüestions i aspectes relacionats amb la restauració del llibre i els seus materials. Una bona font de documentació i experiència.
- MARK ROTHKO. La realidad del artista. Filosofias del arte. Editorial Síntesis, 2004. Texts de l´artista publicats pòstumament. Ben interessant ja que es pot veure i estudiar la connexió existent entre el pensament i l´obra d’un pintor tan consagrat i peculiar. Les seues preocupacions per la realitat i els temes de la pintura són simptomàtiques d’una obra com la de Rothko, metafísica i abstracta.
- W. KANDINSKY. La gramática de la creación. El futuro de la pintura. Paidos estética, 1987. Un intent de perseverar en l´establiment d’unes bases per a una nova manera de fer pintura. . . . anàlisis de la pintura que pretèn fins i tot codificar-la.
- L. WITTGENSTEIN. Al voltant del color. Col·lecció estètica & crítica. Servei de Publicacions de la Universitat de València. 1996. Qui estiga interessat en la problemàtica del color des del punt de vista filosòfic, teoria del coneixement, pot orientar-se un poc en aquest document personal que li he “furtat” a un amic: Sobre Wittgenstein
- JUAN BENET. La construcción de la torre de babel. Siruela. 1990. Sobre la pintura de Pieter Brueghel el Vell. Una visió en profunditat d’aspectes cridaners al marge (sensu stricto) de la plàstica. Molt interessant els aspectes relacionats amb el mite de la confusió de les llengües de l’antic testament i la simbologia que tindria per a Brueghel la realització d’aquesta pintura (que té, per cert, dues versions)
- GOETHE. Teoria de los colores. Colección Tratados, Consejo General de la Arquitectura Técnica de España. 1999. La famosa i històrica teoria dels colors que va publicar Goethe el 1810 (La Farbenlebre) amb tres seccions: Didàctica, Polèmica (Contra Newton i la física matemàtica) i Històrica (tots els testimonis del color més significatius existents fins el segle XVIII).
- LA OBRA. Novel·la de Zola que és un document impagable i entretingut per a conèixer de primera mà moltes de les circumstàncies que envoltaren la gestació del modernisme. Bona part de la mentalitat de l’època, però en clau literària òbviament. Ara bé, al ser la literatura de Zola un correlat «fotogràfic» de la realitat social l’efecte i la informació tramesa és molt verídica. Ell va ser molt amic de Cézanne. Fins al punt que en veure’s retratat Cézanne va ser la «causa»de la ruptura amistosa entre ells.
- PIERRE BOURDIEU. Les regles de l’art. 1ª edició París 1992. Anagrama, 18 reedició 2018. Castellà. Especialment dedicat a la literatura però resulta indistint aplicar els seus anàlisis sociològics de l’art a un camp o altre.
- ARTHUR C. DANTO. Després de la fi de l’art. 1ª edició anglesa 1999. Paidós estética 2018. Teories de la fi de l’art que van començar a gestar-se en la dècada dels vuitanta del segle passat. Després de trenta anys d’aquestes tesis crec que el debat no s’ha tancat. Tot i que ha anat dibuixant-se amb més precisió el significat i la llargària de la seua significació. Per exemple les tesis filosòfiques de Zygmunt Bauman i Gianni Vattimo (Societat líquida i Pensament feble) enfoquen molt bé la societat posmoderna i aquell final de la pintura (des de Vasari).
- CLAUDE MONET. Els anys de Giverny. Correspondència. Turner Noema 2010. Cartes de Monet que ens il·lustren en detall sobre el treball i preocupacions del pintor. Sens dubte res a veure amb les de Van Gogh al seu germà Theo. Monet està en la part més crescuda de l’onada impressionista, està relacionat amb Clemenceau, per exemple, per no parlar-ne de com el busquen els marxants per a aconseguir el privilegi de comprar primer. Evidentment, res a veure amb Van Gogh.
Rafa
De todo el cuento de Balzac ,me quedo con la frase» La ilusión del arte no es copiar la naturaleza, sino expresarla!” me parece sublime.