És possible desactivar completament la vella mirada escultòrica clàssica, com ha estat practicada fins l’època moderna? La característica de desfer i construir sobre un solar enderrocat és una de les característiques de l’art modern. Però «fer i desfer, com el matalafer«, en art, no és feina tan planera. No és senzill, per exemple en escultura, desconnectar de tot el contingent i estructura que va ser en el seu temps l’escultura exempta de volum rodó. Ara bé, no és fàcil reprendre el vol, el nou enfilall, assolir la responsabilitat que té cada artista de compondre un nou carrusel, de percepcions, que connecte de ple amb els nous models de realitat que presenta el món. És a dir, a partir de la IA, del panorama que presenta l’estètica relacional, les sensacions infectes de negació-exaltació del món que transmeten Trump i Netanyahu.
L’escultor Eduard Cortina és conegut entre nosaltres perquè participa habitualment de les exposicions col·lectives annuals de Vila Eugènia. Els escultors, en general, no es prodiguen molt en exposicions individuals. A més de l’esforç creatiu, es troben amb les dificultats logístiques que resulten del complicat desplaçament de les obres. Doncs bé, l’escultor Eduard Cortina ha agafat el fardell i s’ha plantat en Formentera, a la Plaça de la Constitució de Sant Francesc, en la Sala de l’Ajuntament Vell.
En Formentera, sí. Un lloc insòlit, en part bastant inaccessible, poc freqüentat. Actitud que convida a pensar en altres coses. En un acantonament, una mena d’allunyament o renúncia. Un indret diferencial amable que el converteix en un símbol punyent, minoritari, i per tant exclusiu, que obliga a tots i especialment al visitant, necessàriament, a embarcar-se des d’Eivissa. L’exposició d’Eduard Cortina titulada «De les marees. Frontal» que ha presentat a Formentera té el glamur del replegament, una espècie de retir artístic monacal en una menuda illa al costat del mar.
En general l’obra de Cortina és d’una proposta formal que té molts arrels artesanals, basats en el cisell, la talla i el disseny compositiu. Té quelcom de la vella mirada escultòrica a la que em referia abans, mai desapareguda, que és persistent com una vella tradició indefugible. Però són obres que apunten a un altre diàleg, incert, obert, més conceptual, que acompanya la polida idea dels materials tractats. Superfícies i volums conviuen en una mateixa obra, pintada, texturada, interrompent, gestant el volum escultòric de la fusta. L’expressió interior ressona polida. I si busquem el món, l’espai exterior, trobem el litoral, el contacte «frontal»del mar i la terra. S’ha fugit de la pedra, dels cantos rodats, de la duresa llaurada del granit. Ara Tan sols s’ha simulat lleument. A la manera d’un puntejat rugós, blanc, conegut, com és el que deixa la buixarda colpejada pel martell picapedrer.
Per si de cas teniu alguna d’aquelles oportunitats que brinda l’atzar, les tretze obres escultòriques d’Eduard Cortina que omplin aquesta sala amable de Formentera pot ser visitada fins el 26 d’abril (de 11 a 14 pel matí i de 18 a 20 per la vesprada).
