L’efecte impactant de la gran obra «Llibre-cel•la 131» (2009) de P. Gómez i Mª J. González només entrar all Bombas Gens no resulta després decebedora. A l’inrevés, és la sorpresa conceptual la que potència l’efecte, la valoració estètica. De primeres l’obra atreu i fa que et saltes les línies direccionals del recorregut per la pandèmia per a apropar-te a ella. Et preguntes, qui, com està fet açò? Volem saber perquè no ens acabem de situar, no sabem com mirar allò.
L’obra és enorme i articulada, reticulada, perquè pot retirar-se i guardar-se en una caixa de ferro (que veiem al terra). Aparentment, a primera vista diríem que és una obra informalista (tot transmet la impressió d’un mur, amb un fort contrast atonal i dos grisos molt clars i . . . una dispersió de matisos incrustats amb grafies, lletres manuscrites i estranys dibuixets o raspadures). I ací és on rau especialment l’enigma i la sorpresa d’aquesta obra.
Com que ja ens hem apropat i no veiem ni una mala traça de pinzellada hem de recorrer a la cartel·la de l’obra que hi és a un cantó.Volem alguna informació i eixir de dubtes. I el que llegim, la sorpresa de la concepció de l’obra, ens empenta a remirar-la i viatjar com adherits al temps a una altra realitat llunyana, a la paret hi ha veritablement una ‘arqueologia de l’alteritat‘.
El projecte artístic que duen endavant des de fa uns anys Patricia Gómez i M. Jesús González (València, 1978) comença amb una troballa casual que podeu vore contat per elles mateix en un dels vídeos (el primer: la seua estada a Itàlia per un Erasmus de gravat; una imprimació d’una tela a la paret perquè no tenen un bastidor; aquesta que es queda adherida i al arrencar-la part de la costra superior de la paret se¡n va amb la tela). En fi, van descobrir de manera accidental la tècnica del «Strappo» que consisteix a arrencar i transportar la superfície pintada d’una pintura que es troba en una paret. O el «Stacco» procediment més contundent que no solament se’n porta la pintura sinó també una part de la paret.
En el seu cas però, la càrrega de realitat, la sociologia d’endur-te arrancades de les parets una part històrica d’ella, apropa les obres a la categoria de «document arqueològic«, per una banda. Després, per una altra banda, aquest «document» és posat en escena, convertit en en obra artística i redirigit al camp pictòric i estilístic (en el sentit de donar i transmetre expressió a aquelles petjades de la matèria seca, endurida sobre trossos de tela).
El primer vídeo fa referència a l’obra «Llibre-Cel·la 131» de Bombas Gens.
El títol de la mostra ‘Hasta cota de afección’ realitzada a l’IVAM l’any 2018 fa referència a un terme arqueològic que marca el límit fins on es pot excavar en una intervenció. En aquest cas, com mostra el segon vídeo, les artistes, ajudades per un equip de restauradores, s’han extret fins a vuit mil·límetres de capes de pintura.
El tercer vídeo recull una presentació de les autores als Estats Units.
