Extractes del llibre de José Jiménez. «Teoria de l’art». Tecnos Alianza. 2006
FITXA PRIMERA.
I.- Definició d’art.
L’art és «Allò que els homes anomenen art”». Definició de Dino Formaggio (1973) que té, no obstant, precedents (Cornaille. Segle XVII. Afirmava “Vous ne passerez pour belle q’autant que je l’aurais dit”). La idea general és situar l’art en el món del subjecte i no en el de l’objecte. La problemàtica de l’art, d’aquesta manera, es trasllada al pla del discurs, la comunicació i el llenguatge (semiòtica). En la sensibilitat moderna açò és rellevant, un tret característic de gran importància: l’espectador modern, per exemple, no és un concurrent passiu. La contemplació artística actual necessita d’una certa disposició de l’espectador al voltant de les obres, normalment encapsulades en un món d’informació.
Seguint el punt de vista d’aquesta definició podríem preguntar-nos, amb raó, si en art val tot. La resposta és evidetment que no. El nostre judici estètic no pot volar alegrement lliure de guia, de principis o veritats.
La qüestió de la validesa final de l’art, segons aquesta sensibilitat moderna, serà confirmada pel temps. Tot no val, però solament el temps podrà jutjar, dirà si ha superat o no la prova del reeiximent, la veritable brillantor. Aquest examen és precisament el que justifica l’existència de les teories aproximatives: una permanent construcció de patrons i relats artístics que són contextuals.
L’excel·lència de la que parlem, a diferència d’altres moments de l’art, no la determina cap normativa preestablerta, cap arbitri catedralici. I, precísament, al no ser necessari seguir un cànon artístic director creix tant com es potencia en les obres l’influxe de la cadena de producció, la informació i el consum de la cultura de masses. Les quals s’integren i prenen protagonisme en l’art, formen part dels materials, temes i suports.
La conclusió que merodeja al voltant d’aquestes afirmacions no deixa de ser sorprenent i discutible. Com descriu J. Jiménez estem en «la negació del que queda fora dels canals institucionals, ja que l’art solament pot donar-se dintre de la retòrica i argumentació institucional». I fora d’eixos canals institucionals solament tenim una afició o un hobby. L’art sembla que necessita, des d’aquesta òptica, passar pels filtres establerts, els nivells i instàncies oportunes. I el museu serà, per fi, l’encarregat de culminar la legitimació.
En aquesta teoria/definició de l’art de J. Jiménez, com en moltes altres teories de l’art formulades actualment, l’art es converteix (per al creador i per a l’espectador) en una espècie de “manament moral”, una mena de filosofia aplicada (allò que cal fer i cal ser). Una percepció teòrica basada i adaptada a la mentalitat occidental, plenament sustentada en l’individualisme, en la llibertat de la voluntat artística. De manera que en última instància estem situant l’esdeveniment artístic en el mateix pla que l’amor o la soledat.
