Extractes del llibre de José Jiménez. “Teoria de l’art”. Tecnos Alianza. 2006
FITXA SEGONA
II.- La invenció de l’art.
Escultura, pintura, literatura o música són per a J. Jiménez, en el sentit de la seua independència formal, conceptes que ocorren en un moment donat del segle V a C. de la Grècia clàssica. Un fet comparable a l’impacte que tingueren en altres camps els descobriments de la roda o la pólvora. És a dir l’art (l’exaltació de les formes) és, exactament com la democràcia, episodis sorgits com categories ideològiques.
El límit d’aquesta nova perspectiva artística grega es fonamenta en la distinció «dimensió estètica» universal, present antropològicament en totes les cultures i civilitzacions, i l’aparició concreta de l’art en Grècia. Un moment on conflueixen “casualment” l’invenció de l’escriptura, la democràcia i el logos (filosofia).
L’aglutinant d’aquest context tan especial, per decantació, el trobem en el que els grecs anomenaven «Téchne», paraula grega específica que omple de significat totes les habilitats, mentals i manuals, coneixements pràctics com eren la navegació, l’artesania, la medicina, la pesca, l’estratègia militar, etc. La «Téchne» (traduïda sempre com «art») concretament seria més com el mestratge o l’excel·lència demostrada en qualsevol activitat.
I una vegada ha cristal·litzat en la polis grega el primer terme capaç d’aproximar-se al que avui coneguem com art, la «Téchne» com a tal, trobarem a Plató i Aristòtil prenent part en un debat sobre poètica i estètica.
El cas d’Aristòtil cal considerar-lo especialment: afirma (en eixe pla filosòfic en el que estan immersos) que tots els mestratges que es donen en l’art imiten la naturalesa. Però açò en el sentit d’un art, una Téchne, integrat en la naturalesa de la persona, la mà que el sustenta i li dóna el ser que és. En conseqüència és aquesta circumstància la que atorga una «mimesi» indefugible amb la naturalesa. És el pas que es dona entre la potència. Aquest corpus filosòfic d’Aristòtil remata els productes originats per de la Téchne per a introduir una relació mimètica natural en els propis “coneixements” o inclinacions de l’autor.
La «Mimesi» arcaica grega es transforma profundament en Aristòtil (que acompanta amb els de «Catarsis» i «Versemblança»). Una manera de conjugar ambdós conceptes, l’arcai i el de Plató[1], que és l’inici d’una nova concepció de lanaturalesa (la de la Potència i l’acte). Si les tècniques productives aplicades, “artístiques”, des de molt antic es movien entre aquestes dues alternatives:
- Sobrepassar la naturalesa (la «Physis»)
- O imitar-la.
Ara, amb Aristòtil i la seua concepció naturalista (que conjugarà l’arcaica i la de Plató), culmina aquell llarg procés de gestació que anomenem l’art, exactament quan s’ha donat el pas de fer circular les imatges formals de manera autònoma (visuals, literàries i sonores).
[1] Segons J. Vernant hi ha una gran diferència entre el concepte arcaic d’imatge (mimesi que tenia a veure amb la problemàtica del doble) i el de Plató que hi estava en el terreny negatiu de les semblances i aparences enganyoses, incompatibles amb la recerca filosòfica de la veritat.
