Art de Post-guerra a València

Els ancestres o antecedents de la pintura moderna espanyola els troben en dues figures eminents de la pintura valenciana de finals del XIX: la de Pinazo (1848-1916), que si bé mai va personar-se a París va optar des de ben jove, decidida i permanentment, per solucions ‘machiaioli’ del tot impressionistes; i la de Sorolla (1863-1923), aquest segon amb un contacte molt més directe amb París i un estil personal senzill i definit, impactant i exitós, popularment conegut com “Luminisme mediterrani”.

Aquests inicis de l’art modern espanyol i valencià, del segle XIX i XX, fins l’època obscura del franquisme, estan marcats per l’intent de trobar el camí artístic en mig d’una regeneració política general, social i econòmica. Es tracta d’un esforç de transformació d’un país que no acaba de trobar la senda de la industrialització, ni tampoc la d’una educació elemental generalitzada.

Una regeneració artística espanyola per tant, que era víctima d’aquest context, i fluctuava entre el tradicionalisme d’una formació classicista (que impulsen totes les acadèmies) i una renovació moderna però castissa, reclossa i genuïna (feisme de Gutierrez Solana a Madrid, Castelao i Arturo Souto a Galícia, el cordovès Romero de Torres, el vasc Zuloaga, el càntabre Iturrino González, l’asturià Regollos, els catalans Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Anglada Camarasa, Ramón Casas i Isidre Nonell). En general tots aquests pintors renovadors, majoritàriament perifèrics, van estar totalment eclipsats per Picasso, Dalí o Miró. Els quals encertaren prompte a fugir d’aquest teló de fons, un context espanyol socioculturalment pobre i endarrerit, per a llaurar-se camí on hi era el focus artístic de veritat, el més internacional del moment: París.

Amb aquest sintètic prolegòmen previ arribe i em situe on anava: la mostra d’avui que recull l’IVAM. La pintura que es va fer a València després de la fatídica guerra civil, durant els anys de Post-guerra. Una imprescindible i encertada exposició per part de l’IVAM que ha estat titulada pels seus curadors (R Escribà i N París) com “Atrevir-se a més. València abans de l’art normatiu. 1947-1960”.