«Jo tenia un alumne que va venir a treballar amb mi i em deia: “Hem de comprar un ordinador, Jorge, ara tothom en té un”. Jo li contestava: “primer treu-li tota la punta al llapis, rebrega’l i, quan se li haja acabat, llavors, comprem un ordinador». Així entenia l’ofici artístic Jorge Ballester. Pintor clandestí, irreverent exiliat del disseny i, fins i tot, director de publicitat de Lladró. Fill de l’escultor Antonio Ballester i nebot del cartellista Josep Renau, va morir dilluns passat als 72 anys d’edat. Nascut a València, en 1941, als cinc anys va emigrar a Mèxic com altres exiliats republicans. Acompanyat dels seus pares i del seu germà, es va retrobar amb els seus oncles Manuela Ballester i Josep Renau a Mèxic. El context familiar va propiciar que coneguera i s’impregnara de destacats membres de l’exili intel·lectual republicà, entre els quals, per citar-ne alguns, estaven Buñuel, León Felipe, Juan Rejano, Pedro Garfias, Max Aub i Ramón José Sénder.
Al llarg de la seua vida, a més de Godella i València, Jorge Ballester va residir en altres ciutats com ara Ciutat de Mèxic, Roma i Los Angeles que van influir en el seu discurs artístic. Fundador de l’Equip Realitat en 1966, juntament amb el pintor Joan Cardells amb qui va compartir aquest projecte durant més d’una dècada, va decidir prosseguir-lo, després de la marxa d’aquest, amb el fotògraf Enrique Carrazoni i després en solitari. Després de la dissolució en els vuitanta de l’Equip Realitat, Ballester va seguir pintant però en la intimitat.
Professionalment, es va decantar pel disseny gràfic i el disseny en arquitectura. En aquest camp va realitzar el «disseny», a la manera de Félix Candela, dels dos edificis principals de l’Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
Recentment, va participar, juntament amb Mac Diego i Pepe Gimeno, en una tertúlia sobre el disseny gràfic, dirigida pel periodista i editor Paco Inclán, que va ser publicada en el Butlletí Informatiu Municipal. «El problema és que se sol creure que el gust és allò bonic –comentava llavors Ballester–, identificar la paraula estètica amb la bellesa. Però la cosa no va per ací, quan veus les pintures negres de Goya… què de bonic té això? I, no obstant, són impressionants».
