Doro Balaguer ha mort aquest diumenge sense fer soroll, amb la modèstia amb la qual va actuar tota la vida. Isidor Balaguer Sanchis havia nascut a València el 1931, en una família de comerciants i amb un pare actiu en el món cultural de la ciutat. Va estudiar Belles Arts i va marxar a viure a París en els anys cinquanta, com altres artistes de la seua època, a la recerca d’alè per a les seues ànsies de renovació. Membre ja del Partit Comunista, va veure truncada la seua estada a París en retirar-li la policia franquista el passaport.
Integrat en el Grup Parpalló, col·lectiu que va centrar la irrupció dels llenguatges de les avantguardes artístiques en la València dels anys seixanta, va acabar abandonant la pintura per a centrar-se en la política. Com a dirigent, va participar en la constitució del Partit Comunista del País Valencià, formació en la qual va ser un dels líders de la seua ala més renovadora i més valencianista.
Precisament les seues posicions en aqueix àmbit el van portar, al costat d’un grup de militants, a abandonar el PCPV i participar en la creació de l’Agrupament d’Esquerra del País Valencià, que al començament dels anys 80 va donar lloc a la formació d’Unitat del Poble Valencià, partit valencianista que evolucionaria amb el temps cap a l’actual Bloc, integrat en Compromís.
Mai, ni quan va escriure les seues memòries, va voler fer exhibició de la seua condició de represaliat pel franquisme (va ser detingut i va patir tortures), ni va reclamar compensació alguna per haver sacrificat la seua carrera artística en bona mesura per això. En 2011, després d’uns anys en els quals va recuperar la pràctica de la pintura una vegada es va jubilar del treball al capdavant del negoci familiar, Doro Balaguer va protagonitzar una àmplia exposició en la Fundació Chirivella Soriano, gràcies a la qual molts van descobrir un artista de gran modernitat, amb una notable capacitat de reflexió sobre el sentit de l’art i les seues limitacions.
Autor de diversos llibres, Doro Balaguer va ser un gran recuperador de l’obra de Josep Renau, el gran fotomuntador valencià que el franquisme havia sumit en l’oblit per la seua militància comunista. En 2001 va rebre la medalla de la Universitat de València per la seua contribució a les llibertats i la democràcia.
(Text publicat a Eldiario.es, 29-1-2017)
