Ja sabem que l’art i la Història de l’art amb majúscules no la podem trobar ni en la primera cantonada que busquem ni en qualsevol moment. Els grans esdeveniments artístics, com és natural, esdevenen quasi sempre en els centres neuràlgics de la vida econòmica, social i cultural del món. Podem dir tanmateix que la mentalitat de l’home modern va prendre una senda positivista en aquell segle de les llums mitificat per la il·lustració, i que ha anat posteriorment forjant-se al llarg del segle XIX per a esclatar dinàmica i tecnològicament en l’existencialisme i postmodernitat del XX. Per a situar-nos en el tema que ens ocupa, la pintura de l´impressionisme de finals del XIX significà un pas definitiu i necessari (donat pels pintors de París) en la direcció d’aquest sentiment vital de modernitat apuntat.
Pinazo (València 1849-Godella 1916), com sabem, no anà mai a París. La mentalitat espanyola i la del primer Pinazo que s´estava formant, per tant, miraven cap a Itàlia i la Roma clàssica; i allí que marxà Pinazo amb una “Erasmus” de la Diputació. Era el lloc on havien estat pintors admirats com Rosales i Fortuny, i allí trobaria Pinazo les primeres idees modernistes en la pintura dels machiaioli. El cas transgressor de la pintura de Pinazo és espectacular si tenim en compte les circumstàncies posteriors d’aïllament en les que va treballar (a pesar de l’admiració que generava entre conciutadans, pintors i els estaments poderosos). El seu òbit l’any 1916 deixava per a la consideració de la posteritat la trajectòria d’una obra comparable i fermament emparentada, des de la gran distància que significava treballar al llogaret perdut de Godella, a la dels postimpressionistes del centre del món que pul·lulaven per Paris.
Potser els èxits aclaparadors de Sorolla pel món (catorze anys més jove i deixeble per uns anys) tornaren inescrutable Pinazo. El cas és que l’èxit de Sorolla i el seu luminisme (una extraordinària fórmula personal molt ben aplicada, un extraordinari pintor) ha estat sempre més popular i cotitzat que Pinazo, a pesar de la creativitat desbordant, constant i superior del de Godella. Això si, menys efectista!
PEL QUE FA A NOSALTRES, en aquest any laudatori oficialment organitzat, el recordatori que PREPAREM és doble i significatiu.
- Per una banda estem intentant divulgar un poc més l’estrany discurs que Pinazo va llegir a l’acadèmia de S. Carles de València l’octubre de l’any 1896. Ho fem amb extractes breus i descontextualitzats d´algunes frases impactants extretes d’aquell escrit «malsonant». Són en total dotze frases, una per a cada mes del 2016, que trobareu a la pestanya interior d´ Art en Godella “Centenari Pinazo” d’aquesta mateixa pàgina web. I naturalment, una a una, aquestes frases aniran encapçalant aquesta pàgina web durant la resta de l´any. També ens acompanyaran en les notes impreses que normalment passem al Cinefòrum/Pintura.
- La segona cosa que anem a fer serà aproximar-nos a Pinazo treballant amb alguna de les seues “tècniques creatives”. En concret una que ja coneguem, que empràrem i treballàrem l´any 2012: la referida a la permanència incòlume del suport on es treballa la pintura.
Sobre aquest punt diré que la llibertat i agilitat creativa de Pinazo per a resoldre apunts i pintures el feu redundar sovint en una mena de minimalisme expressiu que afecta de ple a l´obra que realitza. De manera que una característica molt personal de Pinazo acabà essent aquell misteriós “in acabament”, com era criticat i censurat sovint en vida (ja que esperaven de l´ afamat pintor una demostració oratòria més comprensible i visible). Un «defecte» (deixar visible el suport en l´obra final), per tant, que a hores d´ara revela que és més decisiu el procés que no el resultat preciosista o ingènuament vinculat a l’objecte exterior.
Com que fa quatre anys treballàrem els formats menuts el repte nou d´enguany serà augmentar el format fins el metre (mínim) de grandària. L´exposició serà en Villa Eugènia i les dates del 26 de gener a 26 de febrer del proper any 2017.
