Aquest dilluns 2 de febrer a les 19’30 h. inaugurem “Realisme(S)“: la primera de les dues exposicions del present curs artístic 25/26.
Per a preparar l’exposició prèviament hem donat una ràpida ullada a la història moderna de la pintura. Aquella efímera corrent artística apareguda a França a mitjans del segle XIX anomenada Realisme. Projecte estètic sense massa cohesió o homogeneïtat però important i de gran transcendència per al desenvolupament de la pintura. Caracteritzat per un compromís polític de primera mà el Realisme va comportar una actitud artística senzilla però inesborrable: posar els peus a terra, «deixar-se d’històries» i rescabalar, demostrar “naturalitat” en la pintura. Una elemental actitud artística que prompte, immediatament es transforma en una segona corrent artística , ara sí molt més consistent i duradora com va ser el Naturalisme de finals del XIX.
I és en aquest context convuls de realisme-naturalisme on pren forma el popular i conegut Impressionisme que s’inaugura en 1874 (data de referència establerta com inici de l’Impressionisme).
No és casualitat que l’esperit positiu de ruptura que va plantejar el grup realista (Courbet, Millet, Daumier, Corot, l’Escola de Barbizon, etc) haja crescut enmig d’un context continu de convulsions ideològiques (caiguda del II Imperi i naixement de la III república Francesa en 1870, segona revolució industrial europea, etc). El projecte artístic que defenien tractava de reflectir la realitat i la societat d’una manera directa i crua, criticava dos emblemes artístics predominants: l’idealisme romàntic i l’acadèmic neoclassicisme. És a dir, “deixar-se d’històries” ensucrades (místiques, bucòliques, mitològiques o historicistes) que l’únic que feien era crear ideals falsaris. El Realisme exigia a la pintura tractar els temes de l’entorn, temes de proximitat que els apropava a assumptes verídics. Una pintura «terrenal» com mai s’havia fet abans.
El fet important és que aquell Realisme primari que va encapçalar Courbet va aportar, comptat i debatut, una renovació artística que va ser exclusivament (especialment) temàtica, més que pictòrica.
Ara bé, posteriorment, una vegada deixem enrere el segle XIX, una vegada sobrepassem el naturalisme, aquell realisme o, millor dit, el camp semàntic de la paraula «realisme» transmuta. Els postulats del realisme-naturalisme van decaure passades les primeres dècades del XX i el terme canvia de significat (fins perdre el sentit històric original). Passades eixes primeres dècades del segle XX el terme s’aplicarà fent referència a pintures que desenvolupen opcions mimètiques en la representació pictòrica. Veurem així descriure com a realistes, en un to despectiu o negatiu a moltes poètiques pictòriques de debò originals, però que per contra (valor actiu al llarg del XX) no comprometen els recursos del llenguatge pictòric. El realisme figuratiu durant i després de la primera meitat del segle XX ha estat una corrent rebutjada o criticada des de l’abstracció triomfant, per estar acomodat en el verisme de la representació acadèmica (posem per cas Dalí, Morandi, Frida Kalho, Hopper, Magritte, Freud i tants altres).
I per una altra banda, molt més recentment, també, trobarem un altre salt, de noves derivades terminològiques d’aquell vell estil. Passat el Pop Art es donen originals variacions contemporànies del vell terme «Realisme» quan a dia d’avui arribem i parlem sintèticament de «Hiperrealisme» o «Foto-realisme«.
El ben cert és que la recent pintura moderna, la del segle XX, ja va liquidar el debat estèril que ficava en la picota art «Figuratiu» i art «Abstracte». Enfrontant-los en un conflicte i disputa que s’ha demostrat era una falsa polèmica. I segurament de resultes d’aquesta baralla per l’hegemonia artística el vell «Realisme» de Courbet, per als pintors contemporanis, va quedar condensat en totes les seues variants en un sol sinònim: el de «Figuració» o «Neofiguració«.
La darrera «Figuració» moderna, per tant, tan abundant i formidable, ha obert i deixat sembrat el camí a tota classe d’escaramusses pictòriques, un extens rastre d’estils personals inclassificables, importants, confrontats i divergents, que a falta d’una millor definició habitualment són adscrits tots ells a l’àmbit de la figuració. Una única i elemental expressió que a totes llums és insuficient per a referir-se a autors com Kieffer, David Sale, Barceló, Genovés, Bacon, Antonio López, Toledo, Valdés, etc, etc.
