L’estètica punk al Londres dels 80
Al llarg de la dècada dels vuitanta Leigh Bowery va interpretar complidament la radicalitat de l’art corporal (body art) des de l’esfera del disseny, el maquillatge i la moda punk. La Tate, enguany, s’ha centrat en aquest redescobriment, un episodi underground molt representatiu de la cultura del Londres dels vuitanta que tingué el potencial d’irradiar-se a la resta d’Europa.
Des del primer moment, a penes hem entrat a les sales de l’exposició, el conjunt de la mostra ens situa i transporta a la G Bretanya de la flegmàtica i impertorbable Margaret Thacher. Dues òptiques, per tant, la conservadora-política i l’artística-outsider, que s’emprenyen i molesten teòricament, aparentment enfrontades: el rigor econòmic classista i la contracultura iconoclasta.
També és important notar el tipus de presentació que ha fet la Tate, concebuda com a exposició immersiva. Un tipus d’exhibició mediàtica que sovint passa a ser una atracció turística, «sense voler». Quan «la Casa» posa el focus en alguna cosa, en Leigh Bowery, posa en marxa tota una perspicaç maquinària museística. Tot un món acompanyarà les erudites i controvertides decisions que es puguen prendre a l’alta torre de marfil que mou l’art (de la Tate). Qui dirigeix i «governa» la Casa influirà cada any sobre cinc milions de visitants. Una afluència de públic que atorga la «contrapartida» raonable de convertir l’establiment en un minotaure venerat, laberint i punta de llança de l’art modern[1].
És el prejudici de les exposicions immersives el que, recorde, em tenia atenallat només entrar a les primeres sales, en un primer moment. Absolutament desconeguda per mi la figura de Leigh Bowery, creïa haver entrat en un ignorat i oblidat panteó punk de la modernitat. Com un beneït pensava que m’havia colat en un perillós tuguri de penombres, ple de sons, musiques, videoclips, mostradors amb manuscrits i provocadores fotografies, utensilis de cuir, màscares, fils de colors i agulles.
[1] Sobre l’establishment artístic instal·lat a Londres comentarem que el 2002, l’aleshores president de l’ICA (Institut d’Art Contemporani) Ivan Massow, va fer un atac directe (publicat en New Statesman) al predomini de l’art conceptual en les quatre galeries filials dependents de la Tate. Deia, per exemple, en aquell escrit que «l’art conceptual és pretenciós, autoindulgent, sense artificis i producte d’egos inflats«. El debat que va encetar la publicació va provocar la seva dimissió
Tota una complexa instal·lació per part de la Tate dedicada a Leigh Bowewry, qui va morir la nit vella de 1994, als trenta tres anys, transcorreguda una dècada intensa de dissenys originals i ‘performances’ audaços, qui encara encarnava una esperança utòpica (artística, política, progressista) d’expressió creativa, darrer sospir segurament d’una vida «artesana» plena, abans de la irrupció dels mòbils i l’internet.
Sobre la complexa personalitat artística de Leigh Bowery és alliçonador un retrat grog que va fer a dues mans amb Sue Tilley (amic, escriptor, model i artista de l’època)[2]. Bowery no era pintor. Al menys aquell tipus de pintor que tots tenim en ment. Era artista, una altre tipus de pintor, per tant.
És interessant fixar-se en “Untitled. Portrait of Leigh Bowery” (1986), on trobarem la genialitat artística de Bowery, quan improvisadament va fer un retrat o autoretrat, a dues mans, amb Sue Tilley . Interessant perquè si el mirem, si imaginem el retrat en el seu primer estat inicial, primera fase de la pintura acrílica que va fer Sue Tilley, sense els rodets de fil de cosir, coincidirem que l’obra resultaria pobra, dessaborida i insubstancial: tindríem davant una pintura de retrat corrent, fluixa.
L’art, la màgia, esdevé en aquest cas claríssimament amb l’afegitó dels carrets de fil. Com relata Sue Tilley a les seues memòries “després de pintar aquest retrat Bowery va afegir bobines de fil a sobre«. Aquesta menuda intervenció que afegia objectes a la pintura dóna a l’obra la justa metàfora viva del seu autoretrat. Així Bowery «pintà» en un instant tot el relleu que necessitava la seva identitat, li donava vida a una pintura que abans solament era una agrupació de formes acolorides.
En una altra clau estètica, això mateix, l’audàcia artística podem notar-la en els nombrosos retrats que Lucian Freud va dedicar a Bowery.
[2] Les pintures pràcticament són inexistents en l’exposició, perquè l’especialitat de Bowery amb el color era maquillar-se, immers completament en el body art. Tenim en canvi alguns retrats i apunts de Lucian Freud, amb qui mantingué una estreta col·laboració com a model.
