Estem immersos en una percepció de l’art totalment transformat i canviant que té els seus orígens precísament en l’abstracció. Els esdeveniments renovadors protagonitzats per Picasso, Kandinski, Delaunay, Kupka, Franz Marc i tants altres van aconseguir fer-se predominants eb el seu moment i impossar els criteris dels seus gustos en el món de l’art i les comunicacions visuals. Aquesta hegemonia artística çes la que ens ha acostumat a un tipus de llibertat creativa «ràpida» i desinvolta, la qual tenim absolutament interioritzada. Avui, qualsevol imatge fotogràfica, cinematogràfica, algorítmica o pictòrica, està d’alguna manera relacionada amb molts dels paràmetres i fonaments abstractes.
Però la renovació artística que ens afecta, protagonitzada al llarg del segle XX ha passat per molts capítols singulars. De cap manera és unívoca. Té moltíssimes derivades i punts de vista diferents. Però totes les abstraccions conegudes, o moltes d’elles en tot cas, són fonamentals quan ens decidim a actuar i passar a l’acció, pujar a l’escenari de la pràxis artística.
Nosaltres enguany hem tornat a donar aquest pas «abstracte» i l’hem incorporat al nostre taller per a que afloren controvèrsies, dubtes artístics. Perplexitats com són els famosos horrors vacuis de la fulla en blanc, el desficasi de tenir en el punt de mira un objectiu a mostrar vague, indeterminat. Fins el punt de perdre moltes vegades el camí, perdre la senda per voler estirar més i més els procediments, perseguir la troballa plàstica que creíem imminent o millorable. Entrebancs viscuts a partir d’una pèrdua clara i rodona: la del «model físic», el referent fotogràfic.
El nostre punt de vista «ABSTRACTE«, en conseqüència, estarà ple d’encerts, errors, automatismes, repeticions, buits o troballes sorgides del blanc impol·lut, desert intacte, fora de camp, un pla pictòric emblemàtic, mític, taulell d’operacions mentals, expressives, tàbula rassa. Però al final, a poc a poc sempre hem pogut enfocar alguna cosa, donar en algun clau i connectar, entendre un poc més el llenguatge de la pintura.
Les obres que hem reunit són el resultat de moltes coses, no solament d’aquest final de curs 2024/25. Formen part d’una reflexió stàndard latent, la idea global moderna que si l’expressem en quatre paraules pot ser quelcom així:
«la bellesa no existeix, s’assenyala, haig d’assenyalar-la per a veure-la«.
La mostra la podrem veure al Centre Xicranda durant cinc dies, aquesta setmana primera de juny. I la inauguració tindrà lloc el dia 2, dilluns, a les 19 hores.
